24 Symbols

Com a conseqüència de la meva petita participació amb la campanya de #biblioteques2_0 passo a fer un petit anàlisi del nou servei de lectura gratuïta de llibres 24Symbols.
Primer de tot unes consideracions generals del servei, anomenat l’Spotify dels llibres.
Si que sembla que, al igual que el seu homòleg musical, els començaments son difícils. Pocs llibres. Poques funcionalitats. Potser encara ho tindran més complicat, ja que els llibres son de consum més lent que les cançons i no es generarà tant de moviment com a Spotify. A més, ja hi ha altres solucions, que encara que s’hagi de pagar cada llibre, estan més consolidades, amb més funcionalitats i molt més exteses. Penso que la millor opció que tenen és fer créixer tant ràpid com puguin la seva biblioteca de llibres.
Quatre opcions per poder subscriure’t al servei : gratuïta sense opció de descàrrega de llibres, 10€ = 1 més, 20€ = 3 mesos i 60€ = 12 mesos.
Crec que aquests preus son massa exagerats. Penso que, ara, als inicis, per poder descarregar un llibre no haurien de fer pagar.

Pel què fa a l’aplicació per iPad, es nota encara més incompleta que el propi servei. Unes funcionalitats mínimes que, de moment, la fan poc usable. Es pot fer servir, si. La finalitat és llegir un llibre, per tant, es pot fer. Sempre i quan estiguis en zona wifi, ja que si no tens connexió a internet, o has pagat per descarregar llibres, no pots fer res. Unes simples opcions de marcadors i canvi de font, et donen unes comoditats “zen” per tal de marcar pàgines (no paràgrafs, com d’altres apps) i lectura còmode. Un aspecte negatiu de veritat pel què fa a la pròpia app, és la lentitud. Lenta a l’hora de carregar llibres, lenta a l’hora de mostrar les pàgines. La funció de canvi de pàgina també té la seva part bona i la dolenta. Molt millor fer un sol toc al cantó de la pantalla, que intentar desplaçar el dit, com si fessim un pas de pàgina real, ja que has de passar el dit per mitja pantalla abans no canvia. Certament incòmode. Una altra petita incomoditat : no es pot posar l’iPad horitzontal. Només el pots fer servir en vertical. Per mi perd el realisme de tenir les dues pàgines, com passa amb qualsevol llibre real. I per acabar, també he trobat algun problema entre la web i la app. Per exemple, des de la app no pots marcar un llibre com a “favorito” tot i tenir la carpeta de “Favoritos” i, en canvi, a la web no hi ha la carpeta de “Mis lecturas”, on no puc veure els llibres que estic llegint des de l’iPad. Un aspecte positiu és que a la que he marcat un llibre com a “favorito” des de la web, al instant, prèvia actualització, ha aparegut a la seva carpeta corresponent de l’iPad.

En resum : crec que la gent de 24Symbols ha tingut una molt bona idea, però que tindran una arrencada molt dura. Els suposo negociant i negociant amb editorials. Sense descuidar ni per un moment la web i la app (es noten separades, haurien de donar una sensació d’unitat), actualitzant noves funcionalitats constantment i a tota velocitat (res de vacances, senyors). Crec que el servei hauria de ser una barreja de Spotify, iBooks i Stanza.
Recomanable donar-se d’alta i instal.lar-se la app. Algún llibre interessant segur que trobareu. A 24Symbols, de moment, s’hi ha de ser.

Una setmana d’iPad.

Ja porto una setmana amb l’esperat iPad a casa.

Antecedents :
Fins ara havia fet servir el meu iPod Touch tant a casa com a la feina. A casa, amb el wifi activat, era molt còmode poder consultar el correu, el twitter, el facebook i el MobileRSS per mantenir a ratlla els blogs. També hi podia jugar (hi ha jocs genials de veritat), podia veure els vídeos que penjava la gent o alguns podcasts de vídeo.
A la feina el feia servir per portar un control de les feines que anava fent, els clients, llistes de tasques pendents, prendre notes de llicències, ip’s, contactes, agenda, etc…
Ah! També hi escoltava podcasts de programes de ràdio i posàvem música a la terrasseta fent servir un d’aquests altaveus per iPod tant petits i potents. Que, en definitiva, l’iPod era això, escoltar música.

Actualitat :
Com salta a la vista i contestant a la pregunta d’en @raulpresseguer, si, l’iPad és un iPod, però més gran. :P
Aquesta òbvia afirmació, però, avarca un sentit més ampli. És més gran, és més ràpid, té més resolució, té més memòria, té més bateria, etc…
Per l’us que heu pogut veure que feia de l’iPod, un dels principals avantatges és el tamany, presicament. Poder llegir el correu, les xarxes socials i internet amb una pantalla tant gran i poder escriure amb un teclat de mida normal per contestar comentaris, mails i petits posts del blog, és una millora tant significativa respecta l’iPod, que ja val la pena només per això.

La primera nova activitat que faig i que no feia amb l’iPod (que podia però era més carregós) és la utilització de l’Instapaper. És a dir, tinc instal·lats el Feeddler (com a lector de blogs) i el Twitterrific pel twitter, tots dos connectats a l’Instapaper (que és una altra app). Per no tornar-te boig seguint el minut a minut de les xarxes, aquestes dues aplicacions et permeten només amb dos tocs de dit, emmagatzemar la pàgina que t’interessa: un link en una piulada o un post d’un blog.  Després, un cop sincronitzat l’Instapaper de l’iPad, tens aquells articles al teu dispositiu, disponibles a qualsevol lloc i sense dependre de les connexions. Com la majoria d’aplicacions l’Instapaper també el pots consultar per internet. D’aquesta manera pots fer una tria més ràpida de la informació que circula, i llegir-la més tranquilament, de mica en mica. Molt útil.

Per acabar aquest primer repàs…

El futur :
A partir d’ara, l’iPad es queda a casa i l’iPod sortirà a fora. Amb l’iPod continuaré escoltant podcasts de ràdio, jugant i treballant. Amb l’iPad lectura i escriptura.
De totes maneres ja us ho explicaré la setmana vinent quan el senyor Jobs ens presenti les novetats.

I si fossin professionals ?

En el seu moment es va decidir, diria que encertadament, professionalitzar l’exèrcit. No podíem deixar en mans de qualsevol poca-pena la tecnologia més mortífera del planeta.

De la mateixa manera penso que s’hauria d’actuar amb els polítics. Perquè un anestesista pot ser alcalde? Que potser hi ha un curs per ser alcalde? O per ser ministre d’indústria?

Crec que s’hauria de professionalitzar la política. Una persona amb poder, sense els coneixements adequats, esgrimint un boli, pot ser molt més perillós que el senyoret de la foto.

Sobre consultes, referèndums, enquestes i la informàtica que les va parir …

Una de les coses que ens afecta a tots en aquests temps que vivim és la falta de paciència i moderació. Ficats dins aquest remolí de tasques, competències, febres, desitjos artificials, constants novetats i competitivitat innecessària, no ens aturem a pensar o, millor dit, a reflexionar quin camí hem de prendre, en quines condicions i amb quina companyia.

De fet aquest començament de post el podria fer servir per tocar diversos temes, que no descarto fer-ho, però m’agradaria centrar-me amb el tema de les “consultes informàtiques”.

Parlant de poca paciència, crec que la, ja famosa, “consulta de la diagonal” n’és un bon exemple. Una de les lliçons que se’n pot extreure és que : tenir els mitjans tecnològics i els diners per fer-ho no vol dir que hagi de sortir bé o que estiguis innovant. Però aquesta lliçó no només l’aplicaria a la “consulta de la diagonal” sinó a tot tipus de qüestions que s’hagin de dirigir als ciutadans per tal de decidir alguna cosa (posem-hi “consultes independentistes”, eleccions polítiques, esportives, etc…)

Penso que, ara que tot just comencem a experimentar (perquè totes aquestes consultes només han estat experiments) i que encara hi som a temps, s’hauria de reflexionar bé com aplicar les tecnologies que tenim a les consultes.

Personalment em costa molt decidir-me si només em diuen A,B o C. Jo necessito més dades. A mi no m’agrada dir SI o NO a un paquet de 100 mesures. Estaré d’acord amb unes i amb d’altres no. O potser m’agraden 10 propostes de A i 15 de B. El fet és que si em volen donar la responsabilitat de triar, i pel què sembla és un dret i gairebé un deure que tenim tots, vull poder triar el què jo cregui més convenient.

És evident que amb l’anacrònic sistema actual de paparetes i caixetes de vidre és molt difícil poder triar res. I també és evident que les noves tecnologies tenen la solució, però senyors, aturem-nos a pensar com fer-ho per aprofitar al màxim aquests avantatges! No podem fer servir unes infrastructures noves i cares per acabar simulant el sistema anterior! Creem primer una nova idea (aquí està la innovació) i després portem-la a terme amb els nous mitjans que tenim.

Si jo hagués de crear aquest sistema el faria molt semblant a un d’aquests configuradors de cotxes (ben fets : bmw, mini, …) on les opcions no son infinites, però si que engloben la majoria d’idees possibles de com pot ser el resultat final. Agrupades per seccions, algunes SI-NO, algunes multi-opció escollint-ne una i d’altres multi-opció escollint les que vulguis. El resultat? Es tiren endavant les que sobrepassin un tant per cent establert.  Un exemple molt senzill :

  • Vols tramvia ?  (SI)  (NO)
  • Si és que SI :  (COSTAT ESQUERRA)  (COSTAT DRET)  (CENTRAL)

Aquest sistema, o un de més sofisticat (jo només exposo una idea que s’ha de reflexionar molt més), no és gens difícil d’aplicar amb la tecnologia actual, (i menys quan en totes les xarxes socials, blogs, 2.0 en general i fins i tot la tv van plenes d’enquestes).

Com diria aquell “dinamitero” : “reflexionem-hi, si-us-plau, reflexionem-hi”.

Sobre el 30 minuts de la premsa, altrament dit #30premsa

Us passo a comentar la meva visió del tema.

Penso que a la premsa li està passant el mateix que li ha passat a la música, les pel·lícules i els videojocs. Diria que és el què ha passat i passarà a tots els continguts que es puguin digitalitzar. Aviat també li passarà a la televisió i a la ràdio. Només hi ha un únic problema amb tot això : la gratuïtat.

Ens hem acostumat a que tot el què està a internet ha de ser gratuït. No volem pagar per per veure sèries. No volem pagar per tenir una pàgina web i un correu, el millor exemple d’avui : el futur ex-president del barça (penso que serà tal i com el coneixerem dintre de poc). No volem pagar pels videojocs (estic fart de dir que 200 persones treballant 3 anys, té un preu). No volem pagar per la música (blip, spotify, grooveshark …). Tot això basat en el model de la publicitat. Un model antic i molt molest pels consumidors. I sense comptar amb el p2p que és pirateria pura, sense model de negoci.

Ara toca a la premsa. Resulta que els diaris se’ls ha ocorregut posar-se a internet sense fer pagar pels continguts. Ara la gent pot triar : els mateixos continguts pagant que sense pagar. Elecció senzilla, no? El model encara s’aguanta perquè hi ha molta gent que encara no ha entrat en el món de la xarxa. Però aquest grup de gent es va reduint. Per tant, el consum de continguts gratuïts augmenta.  Ara s’ha de començar a buscar un model on la premsa pugui subsistir.

Crec que el model a seguir pot ser un, que si Apple l’ha vist, ha fet una jugada mestre. Aquest model passaria per crear l’e-diari. Un format semblant a l’e-llibre, però adaptat a la presentació de notícies i reportatges. Un format on puguis passar pàgines amb el dit. Veure video i fotografia. Enllaçar amb notícies anteriors. Centrat més en reportatges que en els titulars fàcils. Molt més potent que una simple (per complexe que sigui) web. Un format que es pot comprar cada dia o subscriure’t per un preu més econòmic. Una subscripció que pot ser només d’una part dels continguts : esports, economia, la contra, … Si Apple ho ha fet bé el nou format dels diaris serà un iPad i el quiosc serà iTunes.

Donant-li voltes a l’Osonosfera.

Una idea ràpida pels Osonosfèrics recent constituïts i “estatutats”.

Vist que vosaltres també us feu preguntes de l’estil “I ara què?” i després de donar-hi algunes voltes se’m va acudir la següent idea:

. Es podrien publicar apunts dels blogs Osonosfèrics a diaris i gratuïts de la comarca?
. Podria haver-hi una o dues pàgines amb els apunts de la setmana que la publicació trii segons el seu criteri? O segons criteri compartit publicació-Osonsfera-públic lector ?

Beneficis :

1. Les publicacions guanyen contingut.
2. Dona ressò als blogaires.
3. Reforça la idea de “Osonsfera”.
4. Acosta a la gent “off-line” a continguts “on-line” i pot fer augmentar l’interés pel món 2.0.

Com ho veieu ?

FI(llu)FA 10

Començo una categoria nova: comentari de videojocs.
No faré un anàlisi exahustiu com el que podem trobar a les revistes. Simplement donaré la meva opinió un cop jugat uns dies.
El primer de la categoria serà el FIFA 10 de PS3.

La primera impressió és que no ha variat res des del FIFA 09. Els mateixos menús, la mateixa estructura,… Només han canviat les imatges de fons i en Ronaldinho per en Rooney. Al cap de poc t’adones, i agraeeixes profundament, que des de que arrenques la PS3, fins que jugues, s’ha reduït sensiblement el temps d’espera.

A l’hora de jugar es nota que és més difícil. S’ha de reconeixer que els jugadors i les seves accions son molt bones. Els moviments estan molt ben fets. Cap queixa respecte el sistema de joc. Però en aquest punt no soc molt exigent ja que a mí no m’agrada fer servir tàctiques més enllà de canviar formació i jugadors. M’agrada jugar sense massa preocupacions. Tot i que veure Zlatan congelat mentre corre cap al seu camp no és digne d’un jugador que ha costat tants milions.

Allà on falla considerablement és en els comentaris. Un aspecte que encara que sembli secundari, a vegades és útil ja que et dona pistes de les tàctiques de l’altre equip. Resulta que, apart no haver variat practicament gens i que n’hi ha que se senten molt mal grabats, és que no encerten el què han de dir! Per exemple, acaven de marcar-me el primer gol del partit (1-0) i comentar “el segundo gol! Ahora el equipo tendrà que remontar esos dos goles en menos tiempo” (o alguna cosa per l’estil).
Per mi això és inadmisible en un joc d’aquesta categoria … o fama. Fins i tot en una entrega anterior he arribat a veure com la pilota entrava a la porteria i dir que era “saque de puerta” !

De totes maneres continuaré jugant, ja que en general m’agrada encara que llufegi, o tingui “bichillos” (bugs) com diuen els de wildgames.